Carta oberta al professor Abel Martínez Oliva

abelAbel,

Ara ja no hi ets.
T’han pres la vida. Te l’han arrabassada sobtadament, inesperadament, injustament, cruelment.
Dedicat als teus alumnes, al costat dels teus alumnes, te l’han presa.

Ara ja no hi ets i tant com et quedava per dir, per ensenyar, per fer, per descobrir, per compartir, per gaudir, per sentir, per viure…

Ara ja no hi ets. És primavera, però ja no hi ets.
Ha quedat una gran foscor, un buit immens en la teva família, en la teva ciutat, en els amics, en els companys, en els alumnes.

Nosaltres – tu ja ho saps- no t’hem conegut, però et sentim ben a prop i compartim amb els teus aquest immens dolor.

Ara ja no hi ets, però vius en l’afecte i l’estimació dels que encara hi som.

No et direm adéu, perquè és primavera.
No et direm adéu, perquè és primavera i perquè romandràs viu en el cor de tots.

Deixa que t’ho expliquem ara amb la claror de la paraula de Miquel Martí i Pol:

 

Calladament (Llibre d’absències)

Des d’aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
Tantes coses
se m’han perdut amb tu que em resta a penes
l’espai de mi mateix per recordar-te.
Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m’engoleixi com t’ha engolit per sempre.

Comunitat educativa
Institut Front Marítim
Barcelona
23 d’abril de 2015